Per J. Vicent Cuenca (Candidat al Congrés per València de la Coalició Per la República Valenciana)(25.01.08)

La Unió Europea ha parlat i ha marcat obligacions en matèria d’energies renovables i netes per als pròxims anys, i en un dels aspectes cabdals del canvi climàtic, les emisions de CO2. El resum de la política de la UE és simple: l’any 2020 un 20% de l’energia consumida als seus països membres haurà de provindre de fons renovables i netes i al mateix temps s’hauran d’haver reduït en un 20% les emisions de CO2.
La bona notícia és que la UE es deixa de meres declaracions i adopta mesures que obliguen els estats membres. La mala notícia és el guarisme 20, que deixa ben lluny de les necessitats imperioses de la vida i del futur sostenible els objectius que marca la UE. Només cal comparar els objectius que ara es fixa la UE amb les advertències, criteris i propostes que des de fa anys hi ha per part d’institucions científiques internacionals, comissions d’experts o entitats internacionals, sense anar més lluny el Panell del Canvi Climàtic de l’ONU que fa ben poques setmanes es reunia a València…
La crisi ecològica que vivim/patim és la crisi del mateix sistema socio-econòmic depredador i expoliador. La insostenibilitat del sistema ens aboca de forma universal a una catàstrofe. Esta és la seua globalització i este és l’escenari en el que ens volen fer actuar com a titelles. El problema greu és que dins la lògica del sistema no hi ha solució.
Mentre la Unió Europea (sotmesa, tot i que de forma distant, al control ciutadà), amb una tebiesa suïcida, adoptava el guarisme del 20 en matèria ecològica, a Davos (República Helvètica) es reunia l’elit visible que governa l’Imperi, com uns mesos abans ho feia l’elit més opaca que regix l’ordre mundial en el seus sopars-jornades anuals (agrupacions que se situen per sobre de qualsevol control democràtic) i per a les quals la sostenibilitat ecològica de l’economia, de la societat, de la política no meresqué ni un sol apartat en la seua atapeïda agenda d’interessos. Si en la primera instancia els valencians som invisibles, en les altres dos senzillament ni existim, per nosaltres parlen, si parlen, l’Estat espanyol, un selecte club de poderosos amb casa a Madrid i un grapadet de famílies que detenten alguna participació accionarial d’importància en alguna dels dos centenars i escaig de corporacions multinacionals que compten en l’escena global.
El guarisme del 20 obliga els estats membres de la Unió Europea. I l’estat al qual pertanyem els valencians deixa ben clar en la seua Constitució del 78 i ens els Estatuts d’Autonomia atorgats a les comunitats autònomes, de qui depenen fonamentalment les polítiques que es practiquen. No depenen dels valencians, perquè els valencians no som sobirans per a decidir res, ni tan sols que volem sobreviure i col·laborar a la construcció d’un altre món.
Els valencians no podem tancar la nuclear de Confrents i hem de conviure amb les seues contínues aturades i problemas de la central, amb l’ai al cor cada pocs mesos. Els valencians no podem dissenyar la nostra pròpia política energètica, ni posar limitacions més adeqüades a l’objectiu de disminuir radicalment l’impacte de les emisions de gasos d’efecte hivernacle, ni adoptar un model de transports i comunicacions més adeqüat a les nostres necessitats, més sostenible i més ecologic, per tant no radial i amb centre a Madrid…, no podem, no ens deixen…
La capacitat dels valencians per a decidir és hui més que mai la capacitat per a construir un altre món, el nostre dret a existir és el dret a existir de tota la Humanitat, de tot el planeta, ser valencians és la nostra manera de ser persones i apostar per la vida i la llibertat.
Tenim bones raons per construir una República Valenciana.