Tenim dret a viure amb dignitat tots els dies…

per Antonio Marín
República Valenciana-pve

Per què l’administració pública no fa res perquè la Constitució es complisca i tots puguem gaudir d’un habitatge digne?
Per què no es lluita de debò contra l’especulació, la precarietat laboral i les màfies urbanístiques i empresarials que degraden el nostre entorn i converteixen les nostres existències en un infern permanent…?
Arriben al març les eleccions i tenim altra nova oportunitat per a denunciar i exigir el compliment dels nostres drets. Votar no és suficient per a viure en una veritable democràcia. És imprescindible controlar als nostres representants polítics, sindicals… durant tots i cadascun dels dies si realment volem cimentar una convivència amable, plural, harmònica, equilibrada. En el moment que renunciem a la fiscalització de l’acció política, procedim a donar el nostre suport a la corrupció, una de les formes que té la indolència i la passivitat ciutadana de manifestar-se. Si existeixen manques, omissions, oblits i corrupció institucional és per la senzilla raó que la tolerem i la consentim al no implicar-nos, al no participar activament en el nostre paper de CIUTADANS. Votar no és suficient. Fa falta controlar i vigilar diàriament als que diuen ser els nostres representants. Fins que no assumim que ells, els polítics, són els nostres empleats, no podrem afirmar que vivim en una societat lliure, democràtica, plural, participativa, oberta…
“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l’acció urbanística dels ens públics.”
Art. 47 de la Constitució Espanyola de 1978.

L’absència d’un mecanisme de control democràtic en el cas d’omissió de les disposicions contingudes en aquesta Constitució, ha causat que els nostres successius governs en les seues diferents instàncies -estatal, autonòmic i local- s’hagen oblidat sistemàticament de cercar fórmules que garantisquen l’aplicació d’un article que arreplega un dret bàsic de tot ciutadà: l’accés a un habitatge digne. Aquest abandó d’obligacions ha causat que:

- S’haja produït una escalada desorbitada dels preus de l’habitatge enfront dels salaris en tot l’estat, entre 1987 i 2005 els preus de l’habitatge s’han incrementat més d’un 250%, mentre que els salaris tot just s’han incrementat per sobre de l’IPC. (1)
- Que l’accés a l’habitatge per part de la població jove i d’aquelles persones separades i amb escassos recursos, s’haja convertit en alguna cosa pràcticament impossible amb esforços mitjos de compra que involucren en algunes comunitats prop del 90% del salari d’un jove i del 60% en el cas d’una parella jove, el que unit als també altíssims preus del lloguer, es tradueix en una molt baixa taxa d’emancipació del 40% i en uns nivells preocupants d’endeutament familiar per a aquells que sí han aconseguit emancipar-se. (2)
- Proliferen els habitatges buits i secundàries que, en la majoria dels casos, són mantingudes així amb fins especulatives: En Espanya segons l’últim cens de població i habitatges realitzat en l’any 2001, hi ha 3.091.596 habitatges buitdes, a les quals si se sumen les 3.351.300 habitatges secundàries, trobar un total de 6.442.896 habitatges que o bé no s’usen, o bé s’empren amb una intensitat reduïda. (3)
- S’haja produït una dràstica reducció de la construcció d’habitatges de protecció pública, precisament en un moment de conjuntura tan difícil respecte a l’accés a l’habitatge: Si en 1980 es van construir 120.000 habitatges de protecció oficial en tot el territori nacional, en l’any 2004, s’han construït tan sol 55.640, el que no arriba a si més no un 7% del total d’habitatges construïts. L’escassa proporció d’habitatges de protecció oficial respecte a l’habitatge lliure, ha afavorit els focus d’exclusió social en els barris de menor poder adquisitiu. (4)
- S’haja experimentat que el creixement de l’economia es recolze en un recurs de dubtosa sostenibilitat com és la construcció i que s’haja produït una atracció massiva de la inversió privada amb fins lucratives sobre un bé de primera necessitat com és l’habitatge. L’encariment derivat d’aquest increment de demanda ha provocat que a un ampli sector de la població, se li negue l’accés a aqueix bé de primera necessitat i a altre gran sector, li supose endeutaments per períodes de fins a 40 i 50 anys. Com dades significatives, la construcció contribuïsc en 2003 amb un 22% a l’augment de la riquesa nacional i la inversió estrangera en immobles espanyols creix cada any, mentre en la resta d’àrees disminueix, i ja suposa un 40,5% del total de la inversió estrangera directa en el nostre país. (5)
- Haja descendit la qualitat de vida de la majoria dels ciutadans en la majoria de les capitals i s’haja permès que els barris cèntrics, amb infinitat d’habitatges buits, no tinguen un adequat relleu generacional que permeta seguir amortitzant instal·lacions i infraestructures. Mentre, l’obsessió per la construcció de nous barris en la perifèria ha provocat el col·lapse de les vies circulatòries i mitjos de transport en els desplaçaments diaris cap als llocs de treball, dificultats de mobilitat que també s’han vist agreujades per la concentració inexplicable de grandioses superfícies comercials en zones d’alt poder adquisitiu.
- S’haja produït un balafiament de recursos naturals, com l’aigua o energia i un dany irreparable a espais de gran valor mediambiental, amb la construcció d’habitatges que la seua demanda solament està sustentada per grups d’inversió que tenen com únic objectiu l’especulació i el benefici immediat fora de tota lògica productiva i desenvolupament sostenible.
- Escassesa d’inspecció i regulació d’un sector en el qual han augmentat significativament els abusos i delictes: economia submergida, defectes de construcció, *infraviviendas, contractes abusius, informació falsejada, societats ‘fantasma’, etc. Açò ha dut a organismes com l’Agència Tributària a prendre mesures per a redoblar el control d’aquest tipus de negocis, però fins a la data, no s’han pres mesures concretes per a protegir als particulars enfront del que és, en la majoria dels casos, el major esforç financer de les seues vides.

Dit tot l’anterior i en nom de tots aquells ciutadans que conformen l’organització política REPÚBLICA VALENCIANA:

1) L’immediat i dràstic increment de la despesa pública en la construcció o posada en el mercat d’habitatge protegit, preferiblement de promoció pública i en ajudes directes al lloguer, de manera que es garantisca l’accés a un habitatge digne a tots aquells ciutadans amb limitacions econòmiques que els impedisquen pagar-se-la sense una pèrdua significativa de la seua qualitat de vida.
2) Un enèrgic augment de la pressió fiscal i de forma exponencial en relació al nombre d’habitatges acumulats i temps de desocupació, per a totes aquelles persones físiques o jurídiques posseïdores d’habitatges secundaris i, sobretot, per als posseïdors d’habitatges buits.
3) La creació, per part de l’administració, d’informes mensuals rigorosos, amplis i imparcials sobre l’evolució dels preus tant de l’habitatge lliure, com de l’habitatge usat i el sòl. S’ha de garantir també que els mitjans de comunicació públics facen referència expressa a aquestes dades en contrast als emesos per entitats privades. A més, en les taxacions de nous habitatges, s’ha d’informar clarament dels costos derivats del preu del sòl i de la construcció.
4) La inclusió del cost de l’habitatge en règim de compra i lloguer en l’Índex de Preus de Consum, de manera que es tinga una mesura real de la inflació suportada per la ciutadania.
5) La creació d’una agència de control del frau immobiliari que sobre la base d’una Llei Integral de l’Habitatge, preveja unes garanties mínimes en l’oferta immobiliària, bé siga en obra nova o en habitatge usat. Aquesta agència també hauria de disposar d’un cos d’inspectors eficaç que acabe amb els abusos i el frau immobiliari sobre l’habitatge lliure o en règim de lloguer i, en el cas d’habitatges protegits, que realitze un control estricte sobre els sobrepreus imposats pel promotor i l’ús que es fa de les mateixes per part dels adjudicataris, de manera que s’evite coste el que coste que aqueixos habitatges protegits tornen a engrossir l’oferta a preus de mercat.
6) La prohibició expressa de la subhasta com mig adjudicació de sòl públic i de qualsevol altre mètode que fomente el creixement artificial dels preus. També, l’establiment de sancions, transcorregut un període màxim, per a aquells sòls de titularitat privada catalogats com urbanitzables que es mantinguen sense edificar dins dels nuclis urbans.
7) La participació en la gestió del sòl d’òrgans independents amb dret a veto que regulen racionalment les juntes de compensació i que evite la creació o modificació de plans d’actuació urbanística que vagen en contra de l’interès general dels ciutadans en favor d’uns pocs.
8) La supressió de traves administratives respecte a l’autoconstrucción d’habitatges i el foment del cooperativisme com via alternativa per a la construcció d’habitatges.
9) El major control legal sobre impagaments d’arrendataris i l’establiment d’un règim fiscal especial per a arrendataris i arrendadors, que es traduïsca en desgravaments fiscals significatives per a tots aquells que escullen el lloguer com via alternativa a la compra/venda.
10) L’establiment de criteris de sostenibilitat mediambiental i d’objectius socials concrets a l’hora d’elaborar els plans d’habitatge, de manera que l’habitatge de protecció oficial i les polítiques d’ordenació urbana deixen de ser un pegat per als problemes d’accés a l’habitatge, i es convertisquen en una eina eficaç per a augmentar la qualitat de vida de tots els ciutadans, ara i en el futur.
11) Prohibició d’ús residencial per a aquelles infraviviendes existents en el mercat, en venda o lloguer i la regularització d’aquells ‘lofts’ que complisquen unes condicions mínimes d’habitabilitat, de manera que es permeta la qualificació del seu ús com habitatge.
12) La creació d’un fons de compensació per a rescabalar de manera cautelar als afectats per retards, delictes o abusos immobiliaris, tot esperant que es depuren responsabilitats per via judicial i, si arriba el cas d’insolvència, fallida o desaparició de la societat responsable; l’assumpció final del deute.
13) L’establiment per llei d’un temps de tornada màxima dels prestem hipotecaris de 15 anys i l’obligatorietat d’una assegurança hipotecària que preste cobertura davant situacions d’atur o malaltia greu.
14) La supressió progressiva i no retroactiva dels desgravaments fiscals per la compra d’habitatge de manera que s’acabe amb la injustícia social que suposa que persones que no poden accedir a un habitatge, estiguen pagant per via impositiva l’habitatge d’altres persones i es fomente d’aquesta manera la compra enfront del lloguer.

Antonio Marín Segòvia, República Valenciana- partit valencianista europeu